traduce / translate / traducction

31.3.10

Vinyes verdes vora el mar (Josep Mª de Sagarra)

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l?hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrelllet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s?adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d?or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

30.3.10

Es fa llarg esperar - Pau Riba

Oh, que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor,
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.

Quan s'espera ja que tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar,
quan s'espera que el món tpt s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir,
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist esperar, es fa trist esperar.

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.

I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sents amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar

Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan a la fi sents a prop per tots dos,
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa un temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar que potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!




Barroquisme

Tons de blau

 

 

29.3.10

Si en saps el pler

Si en saps el pler no estalviïs el bes.
Que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
Mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar – sacrifici fervent –
Com mes roent, més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
Sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
Amat o amada – la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
Besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
I si et quedava enyor
Besa de nou, que la vida és comptada.

Noia del tram

              
Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
                        I el full s'irisa
                                               En veure's cobejat
                        I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
                        Sols per veure't els ulls!

                        Que les cames se't veuen
                                                                       I la mitja és ben fina;
                                                                       I tot el tram ets tu.
                        Però els ulls no se't veuen.

                        I la teva ma és clara
                        Que fa rosa el teu cos de tafetà vermell
                                   I el teu mocadoret ha tornat de bugada.
                        Però els ulls no els sabem!
                        I si jo baixés ara? – Mai no et sabria els ulls
                        Té! Ara ja he baixat!

Romàntica - epigrama

Les formigues - epigrama

Vaixell - epigrama

Arc de Triomf - epigrama

Salvat-Papasseit









Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental. Tot ho he vist o viscut, però em sé una aristocràcia d'esperit que es pot alçar dels límits de la universitat, que no m'aixoplugava. També dels primers passos. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor.

28.3.10

El tren


Se me acaba el tiempo

Se me acaba el tiempo
Y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa

Es curioso ver
como la vida te desliza
limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convega
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...

Así es la cosa.
Así de simple.

Un día no lejano
habrà que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.


(Pepe Rubianes)

In memoriam (M. Benedetti)


El cuento es muy sencillo:

usted nace 
contempla atribulado 
el rojo azul del cielo 
el pájaro que emigra 
el torpe escarabajo 
que su zapato aplastará 
valiente 

usted sufre 
reclama por comida 
y por costumbre 
por obligación 
llora limpio de culpas 
extenuado 
hasta que el sueño lo descalifica 

usted ama 
se transfigura y ama 
por una eternidad tan provisoria 
que hasta el orgullo se le vuelve tierno 




y el corazón profético 
se convierte en escombros 

usted aprende 




y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio 
para saber que al fin el mundo es esto 
en su mejor momento una nostalgia 
en su peor momento un desamparo 
y siempre siempre 
un lío 

entonces 
usted muere.


( M.Benedetti)

Romero sólo - León Felipe (1884-1968)

Ser en la vida romero,
romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos.
Ser en la vida romero,
sin más oficio, sin otro nombre y sin pueblo.
Ser en la vida romero, romero..., sólo romero.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,
pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero.

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos los versos.
La mano ociosa es quien tiene más fino el tacto en los dedos,
decía el príncipe Hamlet, viendo
cómo cavaba una fosa y cantaba al mismo tiempo
un sepulturero.
No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos
como debemos
cualquiera sirve, cualquiera... menos un sepulturero.
Un día todos sabemos
hacer justicia. Tan bien como el rey hebreo
la hizo Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo.

Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo.
Pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
poetas, nunca cantemos
la vida de un mismo pueblo
ni la flor de un solo huerto.
Que sean todos los pueblos
y todos los huertos nuestros.

Qué Lástima - Leon Felipe (1994-1968)


Sin embargo...
en esta tierra de España
y en un pueblo de la Alcarria
hay una casa
en la que estoy de posada
y donde tengo, prestadas,
una mesa de pino y una silla de paja.
Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla
en una sala
muy amplia
y muy blanca
que está en la parte más baja
y más fresca de la casa.
Tiene una luz muy clara
esta sala
tan amplia
y tan blanca...
Una luz muy clara
que entra por una ventana
que da a una calle muy ancha.
Y a la luz de esta ventana
vengo todas las mañanas.
Aquí me siento sobre mi silla de paja
y venzo las horas largas
leyendo en mi libro y viendo cómo pasa
la gente a través de la ventana.
Cosas de poca importancia
parecen un libro y el cristal de una ventana
en un pueblo de la Alcarria,
y, sin embargo, le basta
para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.
Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa
cuando pasan
ese pastor que va detrás de las cabras
con una enorme cayada,
esa mujer agobiada
con una carga
de leña en la espalda,
esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias, de Pastrana,
y esa niña que va a la escuela de tan mala gana.
¡Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana
siempre y se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
¡Qué gracia
tiene su cara
en el cristal aplastada
con la barbilla sumida y la naricilla chata!
Yo me río mucho mirándola
y la digo que es una niña muy guapa...
Ella entonces me llama
¡tonto!, y se marcha.
¡Pobre niña! Ya no pasa
por esta calle tan ancha
caminando hacia la escuela de muy mala gana,
ni se para
en mi ventana,
ni se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
Que un día se puso mala,
muy mala,
y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.

Y en una tarde muy clara,
por esta calle tan ancha,
al través de la ventana,
vi cómo se la llevaban
en una caja
muy blanca...
En una caja
muy blanca
que tenía un cristalito en la tapa.
Por aquel cristal se la veía la cara
lo mismo que cuando estaba
pegadita al cristal de mi ventana...
Al cristal de esta ventana
que ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja
tan blanca.
Todo el ritmo de la vida pasa
por el cristal de mi ventana...
¡Y la muerte también pasa!

Salvat-Papasseit (Ara que estic al llit, malalt)


Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n'és una nova forma d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l'acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d'una era millor.

Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la se sentir, professió de poeta que sóc. Segons la predicció, la mort m prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Ara que estic al llit
                                                           Malalt,
                                                           Estic força content.
                        - Demà m’aixecaré                        potser,
                        i heus ací el que m’espera:

                        Unes places lluentes de claror,
                        I unes tanques amb flors
                                                                       Sota el sol,
                                                                       Sota la lluna al vespre;
                       
I la noia que porta la llet
                        Que té un capet lleuger
                        I duu un davantalet
                                                           Amb unes vores fetes de puntes de coixí
                                                           I una rialla fresca.
                       
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
                        I qui puja als tramvies
                                                           I els baixa
                                                           Tot corrent.
                       
I el carter
                        Que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
                        Perquè no sé el secret de les altres que porta.
                       
I també l’aeroplà
                        Que em farà aixecar el cap
                        El mateix que em cridés una veu d’un terrat.

                        I les dones del barri
                                                           Matineres
                        Qui travessen de pressa en direcció al mercat
                        Amb sengles cistells grocs,
                        I retornen
                                               Que sobreïxen de cols,
                        I a vegades la carn,
                        I d’un altre cireres vermelles.

                        I després l’adroguer,
                        Que treu la torradora del cafè
                                                                                  I comença a rodar la maneta,
                        I qui crida a les noies
                        I els diu: - Ja ho té tot?
                        I les noies somriuen
                                                           Amb un somriure clar,
                        Que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

                        I tota la quitxalla del veïnat
                        Qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
                        I no anirà a l’escola.

                        I els cavalls assenyats
                                                           I els carreters dormits
                        Sota la vela en punxa
                        Que dansa en el seguit de les roderes.

                        I el vi que de tants dies no he begut

                        I el pa,
                                   Posat a taula.
                        I l’escudella rossa,
                                                           Fumejant.

                        I vosaltres                amics,
                        Perquè em vindreu a veure
                        I ens mirarem feliços.

                        Tot això bé m’espera
Si m’aixeco
Demà.
                        Si no em puc aixecar
                                                           Mai més,
                        Heus aquí el que m’espera:

-          Vosaltres restareu,
Per veure el bo que és tot:
la Vida
la Mort