traduce / translate / traducction

28.3.10

Salvat-Papasseit (Ara que estic al llit, malalt)


Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n'és una nova forma d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l'acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d'una era millor.

Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la se sentir, professió de poeta que sóc. Segons la predicció, la mort m prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Ara que estic al llit
                                                           Malalt,
                                                           Estic força content.
                        - Demà m’aixecaré                        potser,
                        i heus ací el que m’espera:

                        Unes places lluentes de claror,
                        I unes tanques amb flors
                                                                       Sota el sol,
                                                                       Sota la lluna al vespre;
                       
I la noia que porta la llet
                        Que té un capet lleuger
                        I duu un davantalet
                                                           Amb unes vores fetes de puntes de coixí
                                                           I una rialla fresca.
                       
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
                        I qui puja als tramvies
                                                           I els baixa
                                                           Tot corrent.
                       
I el carter
                        Que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
                        Perquè no sé el secret de les altres que porta.
                       
I també l’aeroplà
                        Que em farà aixecar el cap
                        El mateix que em cridés una veu d’un terrat.

                        I les dones del barri
                                                           Matineres
                        Qui travessen de pressa en direcció al mercat
                        Amb sengles cistells grocs,
                        I retornen
                                               Que sobreïxen de cols,
                        I a vegades la carn,
                        I d’un altre cireres vermelles.

                        I després l’adroguer,
                        Que treu la torradora del cafè
                                                                                  I comença a rodar la maneta,
                        I qui crida a les noies
                        I els diu: - Ja ho té tot?
                        I les noies somriuen
                                                           Amb un somriure clar,
                        Que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

                        I tota la quitxalla del veïnat
                        Qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
                        I no anirà a l’escola.

                        I els cavalls assenyats
                                                           I els carreters dormits
                        Sota la vela en punxa
                        Que dansa en el seguit de les roderes.

                        I el vi que de tants dies no he begut

                        I el pa,
                                   Posat a taula.
                        I l’escudella rossa,
                                                           Fumejant.

                        I vosaltres                amics,
                        Perquè em vindreu a veure
                        I ens mirarem feliços.

                        Tot això bé m’espera
Si m’aixeco
Demà.
                        Si no em puc aixecar
                                                           Mai més,
                        Heus aquí el que m’espera:

-          Vosaltres restareu,
Per veure el bo que és tot:
la Vida
la Mort

2 comentaris:

Carme Girona ha dit...

Perquè m'agrada tant, Papasseit?. No hi ha poema seu que no em commogui. Llegir-lo em fa sentir més lliure i creure que en les paraules i els successos més simples rau la bellesa en estat pur, només ens hem d'aturar una estona i deixar que ens parli.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Se m’han omplert els ulls de llàgrimes.