traduce / translate / traducction

5.12.11

MA SOLITUDE - Georges Moustaki

. 

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

(Georges Moustaki)

30.6.11

PETITA ESTANÇA – María del Mar Bonet

. 
A Marta Tomàs

Enmig del pit hi tenc
una finestra blava
oberta sobre el port
d'una illa blanca
i et mostrarà la mar
tempesta i calma.


Dins el meu pit hi tenc
la meva cambra
obri la porta al fons
sentiràs l'aire
entraràs al jardí
petita estança.


Enmig dels tarongers
una font raja
escolta la cançó
que la font canta
i et dirà molt baixet
que l'amor passa.


Damunt el pit hi tenc
com dolça marca
la teva mà amic
coloma blanca
ben endins del xiprer
nia la garsa


Maria del Mar Bonet.

(Alenar – 1977)

A Marta Tomàs

26.6.11

El berenar a les roques / història mínima d'un Capvespre

. 
EL BERENAR A LES ROQUES

Jo seria el patró
d´aquell vaixell que es veu a l’horitzó
aniria més lluny             que l’horitzó

donaria a les noies el meu cor
i el tornaria a prendre
                                per donar-lo altre cop

— noies de tots els ports.

faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls

les sabria albirar
de dalt del pal més alt

cantaria cançons com els marins de guerra:
duria uns pantalons acampanats de baix

NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN
TORNARIA A TERRA

Salvat-Papasseit, Joan. “El berenar a les roques”

28.3.11

LA BALADA DE LUARD EL MARINER

. 

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!


Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s'esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!


Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l'as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d'urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»


Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l'escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d'escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l'encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l'aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.


Quan s'ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s'estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d'un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d'oreneta,
de rems d'argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.


I avui, tot ple d'unes mentides vives,
per sempre s'ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d'una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l'han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.


Maig, 1923
Sagarra, Josep Maria de: “La balada de Luard el Mariner”

7.3.11

JULI CÈSAR - W. Shakespeare, trad. de Josep Mª de Sagarra

. 
Acte III, escena II
Cèsar acaba de ser assassinat per Brutus durant els Idus de Març. A l'Àgora, Brutus ha exposat les raons per assassinar Cèsar. Antoni, nebot de Juli Cèsar i fidel a ell es dirigeix a la multitud aplegada.



Marlon Brando en el paper d'Antoni
ANTONI. - Amics, romans, compatriotes: deu-me
vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar,
no a gloriar-lo. El mal que fan els homes
els sobreviu. El bé sovint s'enterra
amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar.
El noble Brutus us ha dit que Cèsar
era un ambiciós; si és veritat,
era una falta greu, i l'ha pagada
Cèsar greument. Aquí, amb permís de Brutus
i dels altres —car Brutus és un home
honorable i els altres també ho són—,
vinc a parlar en el funeral de Cèsar.
Era amic meu, fidel i just amb mi;
però Brutus diu que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Ell va portar molts de captius a Roma,
i amb llurs rescats omplí la caixa pública:
¿això semblava ambiciós en Cèsar?
Davant els crits dels pobres ell plorava,
i el qui és ambiciós té la pell dura;
però diu Brutus que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Tots vau veure en les festes lupercals
com tres cops li oferia una corona
de rei, i ell els tres cops va refusar-la:
¿era això ambició per part de Cèsar?;
però diu Brutus que era ambiciós,
i és cert que ell és un home irreprotxable.
No parlo pas per fer la contra a Brutus;
parlo per dir només allò que sé.
Tots abans l'estimàveu, no sens causa:
doncs ¿quincausa de plorar-lo us priva?
Oh judici, has fugit cap a les bèsties,
i els homes han perdut l’enteniment!
Paciència, si us plau, perquè, el meu cor,
tinc ficat dins el taüt de Cèsar,
i fins que em torni tinc de fer una pausa ...

28.2.11

FINAL DEL LABERINT - Salvador Espriu

. 

FINAL DEL LABERINT









Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

23.2.11

CEMENTIRI DE SINERA - Salvador Espriu

. 





[XLVI]


A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

31.1.11

Día Mundial del Teatre – 27 de Març de 2007

. 

 
Sa majestat Sheik Dr. Sultà Bin Mohammed Al Qasimi
Membre del Consell Suprem dels Emirats Àrabs Units
i Governador de Sharjah

Va ser durant els primers anys a l'escola que em vaig sentir fascinat pel teatre, aquest món màgic que m'ha captivat des d'aleshores. Els inicis foren modestos i només el considerava una activitat extraescolar més que m'ajudava a enriquir el talent i l'estímul. La consideració va anar més enllà quan em vaig comprometre com a autor, actor i director en una producció teatral de caràcter polític que va encendre la sang de l'autoritat del moment, la qual confiscà tot el que es trobava en el teatre i el va fer tancar davant els meus ulls.
Però el geni del teatre ja m'havia atrapat i no podia ser esclafat per les botes d'un grapat de soldats armats; així que, cercant refugi en el meu sentit comú, s'hi ancorà per revelar-me el poder immens que posseeix. Va ser aleshores quan l'essència del teatre em penetrà profundament, fent-me comprendre que és capaç d'influir en la vida dels pobles enfrontant-se a qui no tolera cap antagonisme ni discrepància.
El poder i l'esperit teatrals arrelaren profundament en la meva consciència durant els anys que vaig assistir a la universitat de El Caire; llegia amb avidesa tot el que es publicava sobre teatre i assistia als més diversos espectacles que pujaven als escenaris. En anys posteriors, he aprofundint en aquest presa de consciència, interessant-me pels diferents esdeveniments sobre el món del teatre en general.
La lectura, des de l'antiga Grècia fins als nostres dies, m'ha convençut de la màgia intrínseca dels diversos universos teatrals així com de la capacitat d'aquests per submergir-se en els solcs profunds de l'ésser humà i proclamar-ne els tresors que amaga. Així he enfortit la meva fe immutable tant en la força del teatre com a eina d'unió a través de la qual la humanitat pot expressar l'amor i la pau, com en el poder del teatre per establir nous canals de diàleg entre les diferents races, ètnies, colors i creences. És així com ha esdevingut per a mi un factor suplementari per tal d'acceptar l'altre tal com és, instal·lant en mi la convicció que el bé uneix la humanitat mentre que el mal la separa i que, si bé la lluita entre el bé i el mal són intrínsecs al món del teatre, la naturalesa humana sana tendeix al que és bo, legítim i honest.
Les guerres que han afligit la humanitat des de l'antigor sempre han trobat justificacions profundes en malèfiques intencions que no reconeixen la bellesa. El teatre aprecia la bellesa com cap altre forma d'art és capaç d'apoderar-se'n amb tanta fidelitat, car el teatre és el receptacle de les Belles Arts, mentre que qui no assaboreix la bellesa no pot assaborir la vida. El teatre és la vida.
Mai no s'han viscut uns temps com en l'actualitat quan constantment treuen el seu cap repugnant guerres per banalitats i discrepàncies doctrinals que priven d'una visió clara sobre els fets a la nostra consciència, la qual ha de fer vibrar la nostra responsabilitat.
Necessitem acabar amb els escenaris de violència i els assassinats indiscriminats. Amb aquestes escenes que han esdevingut habituals en el món d'avui i que només persegueixen la finalitat d'augmentar l'abismal distància entre opulència i pobresa, o bé epidèmies com el SIDA que ha debilitat grans regions del planeta a causa dels esforços per eradicar-la. I encara amb el sofriment causat per la desertització o la sequera, calamitats totes elles agreujades per l'absència d'un autèntic diàleg que faci possible un món millor i més feliç.
Atenció gent de teatre. No podem permetre que ens arrossegui la violència del temporal; que el fibló de dubtes i suspicàcies que ens aclaparen amb la pols que aixequen, no eclipsi la nostra visió clara; que el soroll de la divisió per mantenir-nos allunyats no impedeixi escoltar les nostres pròpies veus. De fet el diàleg no pot ser només un convenciment profund aplicat a formes d'art com el teatre, si no que ens ha de moure a plantar cara al mal temps per contrarestar els esforços dels que no deixen d'agitar la tempestat per dividir-nos. I hem de plantar cara no per destruir-los, si no per escapar de l'atmosfera contaminada que solca el camí de les seves borrasques. Hem de consagrar els nostres esforços a la comunicació i a l'establiment de relacions d'amistat entre les persones que es pronuncien amb decisió per la fraternitat entre pobles i nacions.
Nosaltres no som més que simples mortals, però el teatre esdevé immortal com la vida mateixa.